OVIDI MONTLLOR... PER SEMPRE - CD. -DISC MEDI-BLAU- 1995
 
Homenatge.

Música de L'homenatge a Teresa al piano

De l'espai no te'n refies mai.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Es pressuposa que un aparell
molt gran i estrany
s'acosta a la terra.
No sabem si en so de pau
o de guerra.
Es pressuposa que tan sols ve 
a buscar  mà d'obra.
MÀ D'OBRA!
I que és aquest el gran perill
que passem.
Es pressuposa que no trigarà
en arribar
ni molt ni gaire: Gens.
A hores d'ara ja deu ser prop.
Es presupossa que no es gent
com nosaltres.
No són humans. Són com màquines.
Estranyes màquines
que ho poden tot,
que ho xuclen tot,
que tot ho volen.
Es demana calma al poble.
No patiu! Es prendran mesures.
Calma! Tranquilitat!
El poble està calmat.
No s'ha posat nerviós.
I més d'un a pensat:
Home, si paguen millor...

La fera ferotge.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

 
Garrotada en swing.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Carlos Boldori

Justa la fusta. Justa la fusta.
Justa la fusta. Justa el garrot.
Garrot, garrot, garrot...
Garrot, de dalt amplot,
de baix amplet. De cop ben fort.
Garrot, seràs l'esport
del futuret. Del futurot.
Garrot, faràs el sot.
Faràs molts sets. Faràs la sort.
La sort del que viu mort
del treballet amb mala sort.
Garrotada! Cantarem.
La vida és deliciosa.
Garrotada! Cantarem.
La vida és "carinyosa".
Garrotada! Cantarem.
La vida és tan preciosa.
Garrotada! Cantarem.
Que ens fa la mà nerviosa.
I el nervi ens portarà
al lloc que ens pertoca.
Justa la justa
justicia justa.
Justa la fusta
que ens justifica.
Pica, pica, pica.
Mai no et canses de picar.
 

Si Senyor.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : C. Boldori, Y. Belmonte

Si senyor!
Que si senyor!
Si senyor!
Te la raó, senyor!
Si senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Si senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Si senyor!
Re-si senyor!
Recontra-si senyor!
No es preocupe, senyor!
Vosté és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endevant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Si senyor!
Está content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!

Perquè vull.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Y. Belmonte

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
 
 
 

Prediccions i conformitats.

Lletra : Vicent Andrés i Estellés
Música : Ovidi Montllor i Victor Ammann

De dalt a baix em creuarà la mort.
De dalt a baix m'engolirà la nit.
De dalt a baix em deixaran en terra.
De dalt a baix em vestiran de fusta.
De dalt a baix em miraran les gents.
De dalt a baix em tancaran després.
No podien posar el mort dins el taüt.
Començà a plorar;
es posà cabut.
Quan tancaven, treia
un braç, una mà,
Alçava la tapa
fent força amb el cap,
La mare li deia:
-No siguis així...
El pare li deia:
-No ploris més, fill...
Li posaren el cap
novament al coixí.
-Mare, vindrà a veure'm?
-Clar que hi vindré, fill...

Diccionari de butxaca.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Xavier Batllés

Ases !
Porcs ! Vaques !
Gossos ! Serps !
Sangoneres !
I llops !
Són animals de la terra.
Són animals del SENYOR.
Duros !
Bancs ! Finances !
Or ! Negocis !
Bosses !
I Mil.lions !
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort !
Bondat ! Fe !
Caritat ! Submissió !
Pecat !
Infern !
Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.
Ases !
Porcs !
Vaques !
Gossos !
Serps !
Sangoneres ! I llops !

Carta a casa.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Xavier Batllés

Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.

Crònica d'un temps.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Juan Soriano

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.
Amb el cos d'una peça.
Amb el cor al seu ritme.
Amb el cap al seu lloc.
Amb els ulls relaxats.
Sense cap alegria.
Sense massa tristor.
Amb la sang al seu grau.
Amb el fetge normal.
Sense moltes més coses.
Amb muntanyes de coses.
Amb un sol pensament,
aumb un sol pensament,
mirava com llençaven la terra
sobre d'ell.
Una mort sense accident,
sense cap malatia
sense anys i més anys,
sense cap covardia.
Amb un poquet de plom 
que va entrar per l'esquena.
Un vell despertador que sonava
a les sis de cada dia nou,
avui, ha sonat encara.
I ella ha palpat el buit del llit,
tan gran, de casa, i ha dit:
Alça't. Ja es l'hora.
Hi ha un cartell a una obra.
La tinta és tendra i negra:
"Se admite personal".

 
Serà un dia que durara anys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Història d'un amic.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Sóc fresador
des dels tretze anys,
tinc condicions
però pocs guanys.
Tinc al treball
molt bons companys
que fan menys
pesada 
la jornada.
Tinc una "nóvia"
que molt m'estime,
i així acabe
del meu treball
(jornada llarga,
més de deu hores),
amb ella em trobe
fins a sopar.
Ella em descansa
del meu treball,
té una dolçor
que força em dóna.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar
a treballar.
Quan ve el diumenge
dormo fins tard,
(un dia que tinc
per descansar).
A mitja tarda
vaig per la "nóvia",
i anem al cine,
que pague jo.
Després tots dos
doneum un tomb,
i l'acompanye
a casa seva.
I en el portal
ens estimem
fins que la criden.
Després a casa,
a sopar un poc,
i si fan bon programa
a la Tele,
faig un esforç
i em quede.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar,
a treballar.
D'aquí a poc temps
volem casar-nos,
i si pot ser
fer una llar.
Jo sóc feliç,
res no envege
més del que tinc.
Tan sols tinc por
d'estar malalt,
no pas pel mal,
sino pel metge,
el meu patir.
Es que jo, saps,
jo he nascut...
jo he nascut
per a ser metge.

La cançó de les balances.

Lletra : Josep Maria Carandell
Música : Ovidi Montllor

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pese amb les balances.
El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.

Ai! Senyor quin món.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Passem, passant
amb el que ens donen.
Vivim mirant aquells que viuen bé.
Somniem desperts amb els sous 
que mai no ens plouen.
Dormim cansats, no volem despertar més.

Despertem en prats,
per anar fent món,
morirem matats
pels seus directors,
que seran els qui després
firmaran la història.

Quines penques, Senyor!
Quina burla més grossa!

I encara es posen forts
i s'encenen de ràbia
i criden contra aquell
que després del treball
s'atreveix a pensar
sol a casa i de nit,
ben barrada la porta.