LA FERA FEROTGE - E.P. (Inici-27547-Discophon). 1968
 
 
La fera ferotge.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
 

Lliçó de sumes i verbs.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats.
Jo pense...
què fas?
Tu penses...
què fots?
Ell pensa...
què fot?
Nosaltres pensem...
què fotem?
Vosaltres penseu...
què feu?
Ells pensen...
Bé. Llavors:
Fem, fem, fem i callem,
fem, fem i callem.
Home, jo...
I jo...
I jo...
I jo...
Un més un 
són dos.
Dos més un
són tres.
Tres més un
són quatre.
Doncs, xiquets,
no deixem
que ho faça un altre.
 

Cançó de les balances.

Lletra i Música : Josep Mª  Carandell

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
- Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que l'home 
no se'l pese amb
les balances?
El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.

Cançó de Llaurador.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tant com estime la terra, ai mare!,
i no vull ser llaurador, ai mare!.
Jo no vull ser llaurador.
Si no hem compren un tractor, ai mare!,
que les xiquetes del poble, ai mare!,
no em volen veure amb la mula.
No vull fer verema a França, ai mare!,
Jo vull treballar ma terra, ai mare!.
Jo vull treballar ma terra.
I si no marxe no em case, ai mare!,
que les xiquetes fadrines, ai mare!,
no volen xicots amb mula.
No et puc pas donar la culpa, ai mare!,
tu pels fills vols lo millor, ai mare!,
tu pels fills vols lo millor.
Qui és que obliga el llaurador, ai mare!,
a deixar sa mare terra, ai mare!,
per ell mil malediccions.