DE MANARS I GARROTADES -  L.P. - Edigsa - CM - 426 - 1977
 
Sageta de foc. (fragment)

Lletra : Joan Salvat-Papasseit
Música : Ovidi Montllor

Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l'embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.
 

L'escola de Ribera.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

La suma era
dos més dos.
El resultat era
quatre.
La pregunta era
Qui és?
La resposta era:
Deú.
La consigna era:
Pàtria.
La resposta era:
alçar el braç.
La classe era
a les nou.
El mestre era
a les deu.
El "water" era
al fons.
La merda era 
a l'entrada.
Els amics érem
tots.
Els diplomes eren
grocs.
Els diplomats eren
verds.
El Crist era
de fusta.
Els cristians
de cartó.
Els pupitres eren
bruts.
Els que sèiem érem
pobres.
La regla era
per la mà.
La mà era
per tancar-la.
El càstig era
sever.
El càstig era:
Por.
La missa era
molt sèria.
Els assistents
no ho sabíem
el capellà era
vell.
Els nens
tampoc ho sabíem
Els corredors eren
llargs.
Els que corrien 
fugien.
El rellotge era
bonic.
Les hores eren
llargues.
L'ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La pissarra.
La infància.
La tendresa.
La fe.
La por.
L'estima.
Tot perdut
per sempre,
El resultat era un,
la jugada era 
perfecta.
 

La samarreta.

Lletra i Música: Ovidi Montllor

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia. Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals, sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.
 

Als companys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Si t'arriba el dematí,
penses; ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps de por i patiments.
Temps tan llargs que hi ha qui es cansa.
Temps batejat amb colors vermells
de sang, de sol i esperança.

Saps que tens la veritat,
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el dematí
que el plor serà d'alegria.
Només per a aquest fruit,
Jo donaria la vida.
Només per a aquest fruit
Jo donaria la vida.

Serà un dia que durara anys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.
 

Una escala qualsevol.

Lletra : Vicent Andrés Estellés
Música : Ovidi Montllor

Comhi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut grogenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixaper l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l'ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.
 

Encara nois, encara.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
Aquell del no dialeg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arroç eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.

No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.

Encara el tango.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Carlos Boldori

Vull cantar la cançó aquesta 
en tango.
Perquè el tangoem porta
a la memòria
temps de plors i patirs,
i de misèria.
Temps que encara són
la nostra dèria.
Vull cantar la cançó aquesta
en tango.
I posar-me al cabell
la gomina.
Per fer la cosa una mica
més fina,
I marcar-me ben clar en plastilina.
Qui soc jo?
Qui som nosaltres?
Més que un tros de carn
que d'altres mengen.
O bé uns penjadors
on només pengen
allò que més els fot.
Després, es vengen.
Vull cantar la cançó, aquesta
en tango.
I posar-me al coll un "fulard"
blanc.
I explicar la puresa del percanç
de l'innocent
que el fan fer bordegàs,
i l'obliguen a comprar-se
navalla.
Vull cantar la cançó aquesta
en tango.
I apretar contra meu
una dona.
Una dona de la meua família:
família
d'afamats i perdularis.
Ballar amb ella.
Qui sóc jo?
Qui som nosaltres?
Més que un tros de carn
que d'altres mengen.
O bé, uns penjadors
on només pengen
allò que més els fot.
Després, es vengen.
Vull cantar la cançó aquesta
en tango.
I cantar-la amb un clavell
vermell,
al trau. Pensant en tot aquell
que deixa pell
per una sola idea.
Idea d'arribar a ser persones.
 

Una de por. (Recontraestrena).

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Una nit fosca i plujanera.
A prop del bosc.
El vent fa fer
petar les branques
Les fulles cauen,
De tant en tant
l'udol d'un llop
(que per cert
deu estar ben xop)
se sent i es perd.
De sobte un llam!
Tot s'il.lumina
S'arriba a veure
una sardina
que s'ha perdut
I en la tenebra
sola i perduda
entre perills
i tecnocràcia
camina esvelta
plena de gràcia
una donzella:
La Democràcia.
Què serà d'ella?
Com podrà vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però amb aquestes
un grup de gent
de Les Protestes,
vila del bosc,
es reuneix, assabentada,
de tal perill
de l'esmentada,
i decideix
d'anar en ajut.
I amb l'esperança
del no vençut,
trobar-la amb vida.
Deu mil llampecs
fan de la nit
un immens dia
(per un moment, 
no correu massa)
Després la fosca.
Pluja que glaça.
Gola de llop.
Franc com llepassa.
Perill per tot.
La mort que dansa.

Què serà d'ells?
Com podran vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però no acaba
no perdeu punt.
No massa lluny
una altra vila
La Xuclafort,
vila terrible,
segons històries
de gent del bosc.
Doncs s'assegura
que de molts anys
en aquest lloc
passen misteris,
i encanteris,
i viu la mort.
I diuen, juren,
que les persones
de Xuclafort,
tenen dents llargues,
i ulls eixits
i a la que bades
són com mosquits.
Aquesta vila
també ha partit.
Cerca la noia.
Altra és la fi.
Què faran ells?
Autors de tants paranys?
Amics del mal oratge?
Boirina baixa.
Crits en la fosca.
Música tètrica.
Passa una mosca.
Un que astussega.
Soroll de "pipes".
Mans que s'ajunten
prement ben fort.
Murmuris, risses.
Neguit, angoixa.
De repent tot
passa més ràpid.
Es perd l'enfoc.
Es queda fosc.
Xiulets que sonen.
Se sent la veu
d'un que projecta:
"Jordi, això ha petat
una altra vegada."
Doncs s'ha acabat!
 

Als nous amos.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

De deu, de vint, de cents
d'anys,
ens ve la història.
I no arriba el moment
de
tastar la glòria.
La glòria del després
no
m'és problema.
Ara per ara, què?
res!
Passar pena.
I no en volem passar
me 
cague en dena!
Promeses i discurs,
pa
d'anys i anys.
No donen solucions.
És
comprovat.
Paciència en el progrés.
Res!
Realitats!
No som pas de cartó.
Ni
fills de Deú.
Som persones, entesos?
Que 
quede clar!
Comprenc el vostre oblit.
Feu
la viu-viu.
Esperem la resposta.
Doncs
sigueu breus!
Començaré a escoltar-vos
quan
de veritat
no tinga l'home reixa
ni 
caritat.
Ara per ara, cante.
I
cantaré.
I tant com m'enamore,
em casaré!
 
 
 
 
 
 

 
Als companys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batexat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forçes per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.
 

De manars i garrotades.
(Valencianes de l'U i el Dos)

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Popular Valenciana

El preu que es paga per a viure.
El preu que es paga per a viure.
Quan més pobre ix més car.
Quan més ric el preu és lliure.
Pots pagar o no pagar.
Per a pagar o no pagar.
Quan més pobre, ix més car.

Com que la cançó és per a viure.
Com que la cançó és per a viure.
No volem violentar.
Ni en la solfa ni en l'escriure.
Als qui ens han de perdonar.
Als qui ens han de perdonar.
No volem violentar.

Qui perdona certes coses.
Qui perdona certes coses.
Té la vara del manar.
I depèn de com et poses.
Més o menys t'ha de pegar.
Més o menys t'ha de pegar.
Qui perdona certes coses.

De manars i garrotades.
De manars i garrotades.
Ja n'estem fins dalt del cap.
I amb aquestes "valencianes".
Ens volem manifestar.
Ens volem manifestar.
Ja n'estem fins dalt del cap.

I ara per acabar.
I ara per acabar.
Demanaré l'amnistia.
La justícia i llibertat.
I el dret a l'autonomia.
Oïu-nos en alegria.
Verge dels Desemparats.

Sageta de foc. (fragment)

Lletra : Joan Salvat-Papasseit
Música : Ovidi Montllor

Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l'embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.