CRÒNICA D'UN TEMPS -  -  L.P. Discophon-Ster-40. 1973
 
 
El vi.

Lletra : Vicent Andrés i Estellés
Música : Xavier Batllés

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vibegut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda,  plantar cara a la vida.
 

Als pares amb tota la impotencia.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Victor Ammann

Una caseta prop d'una riera.
Amb un petit hortet.
Dues cabretes, cinc arbres,
quatre gallines,
flors, i un sou petit per a viure.
Un poc de força al cos,
i al seu costat la dona,
la companya de sempre,
la mare dels seus fills,
la font d'aigua amorosa,
la que li omple el llit,
i el cor, i els ulls
de vida.
Poqueta cosa és el que demana
l'home que tant conec
i sa companya,
després d'anys i més anys
deixant la vida
sense passar factura,
sense cap mida.
Lluitant en temps de guerra.
Preparant-nos un món
preciós i sense odis.
Treballant sense repós.
Humilliats i vençuts.
Malalts de cos i d'ànima.
Esperant els seus fills.
O dels néts.
O quan siga.
Poqueta cosa és...
I es moriran sense ella.
L'hortet, el rierol...
Quina vida més bestia!.
 

Xafarderies.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Xavier Batllés

El cel blau ens dona pau
i el cel gris dóna matís
a la vida quotidiana.
I l'amor dóna calor
i l'hivern porta fredor
si no tens abric de llana.
La collita dóna pa
i l'amic et dóna la mà.
La llei la d'ona qui mana.
El treball d'ona honor
i, de tant en tant, enyor
d'aquells que no passen gana.
El senyor dóna jornal
mentre no facis cap mal.
La cosa és ben clara i plana.
El qui calla passa gana
i el qui crida mor en vida.
S'ha de tenir molta manya!
La dona t'escalfa el llit,
fa paella i fa bullit.
Si la crides no badalla.
El bacallà és molt gran,
generós, no acaba mai,
és com una filigrana.
Hi ha qui el sent al paladar.
Hi ha qui no el podrà tastar.
Tot depèn de qui el talla.
La vida, així, és un paler.
Tot és bonic i sincer.
Llàstima que no m'agrada.

Ais.

Lletra i Música: Ovidi Montllor

Ai !
De bo, no res !
De mal, cabassos !
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai !
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els
panys.
Ai !
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai !
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai !
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai !
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Prediccions i conformitats.

Lletra : Vicent Andrés i Estellés
Música : Ovidi Montllor i Victor Ammann

De dalt a baix em creuarà la mort.
De dalt a baix m'engolirà la nit.
De dalt a baix em deixaran en terra.
De dalt a baix em vestiran de fusta.
De dalt a baix em miraran les gents.
De dalt a baix em tancaran després.
No podien posar el mort dins el taüt.
Començà a plorar;
es posà cabut.
Quan tancaven, treia
un braç, una mà,
Alçava la tapa
fent força amb el cap,
La mare li deia:
-No siguis així...
El pare li deia:
-No ploris més, fill...
Li posaren el cap
novament al coixí.
-Mare, vindrà a veure'm?
-Clar que hi vindré, fill...

Diccionari de butxaca.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Xavier Batllés

Ases !
Porcs ! Vaques !
Gossos ! Serps !
Sangoneres !
I llops !
Són animals de la terra.
Són animals del SENYOR.
Duros !
Bancs ! Finances !
Or ! Negocis !
Bosses !
I Mil.lions !
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort !
Bondat ! Fe !
Caritat ! Submissió !
Pecat !
Infern !
Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.
Ases !
Porcs !
Vaques !
Gossos !
Serps !
Sangoneres ! I llops !
 

Carta a casa.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Xavier Batllés

Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.

Els banyetes.

Lletra i Música: Ovidi Montllor

A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes !
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes !
El dominiés molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res  enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben !
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o alló primer que trobis.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada !
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
 

Crònica d'un temps.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Juan Soriano

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.
Amb el cos d'una peça.
Amb el cor al seu ritme.
Amb el cap al seu lloc.
Amb els ulls relaxats.
Sense cap alegria.
Sense massa tristor.
Amb la sang al seu grau.
Amb el fetge normal.
Sense moltes més coses.
Amb muntanyes de coses.
Amb un sol pensament,
aumb un sol pensament,
mirava com llençaven la terra
sobre d'ell.
Una mort sense accident,
sense cap malatia
sense anys i més anys,
sense cap covardia.
Amb un poquet de plom 
que va entrar per l'esquena.
Un vell despertador que sonava
a les sis de cada dia nou,
avui, ha sonat encara.
I ella ha palpat el buit del llit,
tan gran, de casa, i ha dit:
Alça't. Ja es l'hora.
Hi ha un cartell a una obra.
La tinta és tendra i negra:
"Se admite personal".

Serà un dia que durara anys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.