BON VENT I BARCA NOVA - L.P. - Ariola - 200186-1. -  1978
 
Bogeria amb números.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tu ets aquell,
aquell sóc jo,
jo sóc un altre,
un altre ets tu.
Ja tenim l'u.

Fos, fóra o és,
mai no se sap,
un gat un gos,
o bé un plom fos.
Tenim el dos.

Res de res més,
no hi ha res,
ni una pua,
d'angelets res.
Anem pel tres.

Batre bé el plat,
beure be el vi,
coure bé el cuc,
moure bé el catre.
Portem el quatre.

Tinc el que no,
tens el que sí.
Pis que no hi és,
casa que manca,
muntanya cau,
cap paradís.
I doncs el sis.

Verd de verdum,
duresa feble,
palla dins l'ull,
el món se'm perd.
Toquem el set.

Buit de finestra,
lloc d'animals,
foc que s'atia,
Canteret buit.
Hem fet un vuit.

Ou de bestiar,
de pàmpols pocs.
Tot és a pèl,
potser et cou.
Porta ja el nou.

Peu atrapat,
cadena llarga,
taques d'hivern,
cadira i seu.
Arriba el deu.

Bronze fa clinc,
clinc, calla i cull,
vés a fer bronze.
Des d'ara l'onze.

Colze amb colze,
totxo i ciment,
poc a poquet,
les nou: esmorze.
vénen les dotze.

Esbotze terra,
cel, mar i lluna,
estel, petxina,
i el sol netege.
En vols més? Tretze.

M'enfonse, sure,
plore, ric, cante,
tinc reuma, tos,
dic que m'enfonse.
Deia catorze.

Pince amb pinça,
pensar pinsera,
rutlla barrina,
treu suc m'endinse.
Ale hop! Quinze.

Un fetge, un jutge,
el foc, la flama,
corrent i força,
la mort i el metge.
Mmmm... setze.

Casa't i cria ,
oftalmologia,
Pep, ton, Quim, Maria,
conta, erra, passat,
i en són dèsset.

Suite de Bach,
xiulet de rock,
òpera grossa,
tou el biscuit.
Tinc el divuit.

Bou que no vou.
Hom que li plau.
Llop, llep i llepa.
Tarda de bou.
Josep: dinou.

Sprint darrer,
toc colpidor,
vinc, veig i guanye,
porta'm al tint.

Vint sóc jo sol.
Deu en sóc mig.
Cinc una  cama.
Cero sencer.
Sóc el darrer.
Sóc el darrer.

Bon vent i barca nova.
A Josep Renau
Lletra i Música : Ovidi Montllor

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sé però, que no s'estrena un prat,
seguim sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills, se'm trenquen en la nit
colpegen el meu pit,
i m'omplen d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: Moca't!

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara és altra història?...
Tot i  així, un qualsevol fracàs
em posa en el percanç
del record sense glòria.

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
No és clar, per tant també és obscur,
tinc davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur...
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Un forat em torna a donar llum,
un cigar em `óna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'enguany am guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra impresa.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au adéu, comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig, sóc qui torna!
Au adéu, comence el comiat,
i sóc nou arribat.
NO ME'N VAIG SÓC QUI TORNA!
 
 

Autocrítica i crítica.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, pèr tots, emvaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!

Balada.

Lletra : François Villon
Traducció : Feliu Formosa
Música : Ovidi Montllor

En realgar, en arsènic roquer,
En súlfur groc, en salnitre, en caç viva,
en plom bullent per a desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots;
en sang de serp i drigues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.
en el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava isaliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.
En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot del pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi han rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.
Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porcs
siguin cuites les llengües envejoses.
 

Petita i blanca.

Lletra : Joan Vergés
Música : Ovidi Montllor

Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l'aire
d'una cançó
d'una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.

Montserrat.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

El pas tel temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

El vent que se'n va.
Campanes de tardor.
Pluja, neu, on són ja?
Cap segon sense enyor.

Desmesuradament.
Tot és com ha de ser.
El rellotge és absent.
I sempre hi ha que fer.

Plor d'amor, ja són mar.
Raig de foc que no para.
Els Déus volen baixar.
Font fresca tot i encara.

Onades contra el roc.
Tempestes d'inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a TU.

La cançó del cansat.
A Joan Fuster
Lletra i Música : Ovidi Montllor

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.

Dos anónims.

Música : Ovidi Montllor

Al damunt de la tomba

Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

L'enramada

Ja m'agafen i me'n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t'hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d'on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

El ball.

Lletra : Vicent Andrés Estellés
Música : Ovidi Montllor

És com un ball, inefables els girs.
És com un ball, on s'ofeguen els tirs.
És com un ball, ple de nacre i sospirs.
És com un ball.

No puc eixir, no vull eixir del lloc on sóc,
entre coses horribles, còleres i tendreses.
Un puny tot ple de sang i l'espill fet estelles.
I els domassos romputs, i la xica orinant,
i les rates menjant-se la cara d'un cadàver,
i l'home de l'hotel escrivint certes coses.
I els morts descomponent-se, i el cafè d'aigua bruta.
I fracàs i silenci, i els àngels que no poden
establir certs contactes, i la sala d'espera,
amb fustes greixoses i altres objectes bruts.

És com un ball, d'una certa nuesa.
És com un ball, d'una rosa despresa.
És com un ball, savis girs, sense pressa.
És com un ball.

Aquest amor és cosa infernal.
Així ho dirà en saber-ho la gent
que ha repartit el món entre bé i mal,
en un acord cruel i eficient.
Mesuraran els mots amb un didal
i no faran esment dels sentiments.
Inútilment cercaria conhort:
Seria en va que trucàs a les portes.
Tots són al llit amb la seva muller,
i jo erre sol, per la nit, molt amarg.

És com un ball, la decència coberta.
És com un ball, en la terra deserta.
És com un ball. Ningun mort no es desperta, és com un ball.

Després ompliren el taüt de mort.
i resultava que els sobrava mort.
Li tallaren el cap i li'l posaren,
entre les mans, com un reliquiari.
No com aquell que popularitzàrem
cosa de cupletistes i toreros,
sinó com un que crec que encara hi ha
a Segorb, si no em falla la memòria:
Aquell cabot de mort exactament
damunt d'allò que anomeneu la pròstata.

És com un ball, una brisa, un alè.
És com un ball, que una pena sosté.
És com un ball o mortal minuet.
És com un ball.

La pobresa pujava lentament per l'escala.
Lentament alenava en tots els replanells.
Evocava altres dies; vagament evocava
uns dies on encara hi havia l'esperença,
i la conformitat, i el sol deler de viure.
Tocava les parets, les tocava amb tristesa
una llarga tristesa, llarga com una nit.
I seguia pujant la miserable escala,
un dia arribaria, potser, a la terrassa.
Si Déu vol aquell dia serà un dia feliç.

És com un ball, inefables els girs.
És com un ball, on s'ofeguen els tirs.
És com un ball ple de nacre i sospirs.
És com un ball.
És com un ball.
És com un ball. És com un ball!

Voleu guerra?

Música : Ovidi Montllor

Un estòmac cada volta més prim
més encongit i delicat, etc...
Unes despeses necessàries pel cap
cada colp més: aspirines, calmants.
Un cor més malaltís. Més cansat,
quotidianes angoixes i patirs
per notícies, per morts, per tot.
Va bé senyors? Va bé?
Una pell inclement marcada al viu
dura i aspra. Una pell cicatriu.
Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.
Una sang canviada a poc a poc
ara ja no és sang bona. Mala sang!
Uns ulls cansats de veure fàstics,
bestieses. Imatges terrorífiques.
Unes orelles sordes de sentir
mentides. Paraules i sorolls.
Va bé senyors? Va bé?
Una boca mandrosa. Cansada.
Amiga de les mans: Tapa't la boca!
Un cervell desfet. Turmentat.
Uns pulmons a mig gas. Destrossats.
Una remor companya cada instant.
Terrible, que m'empeny al combat.
El darrer, el més fort, dia a dia.
Un fetge com un bou: demanant la topada.
I ara què senyors? Va bé? Va bé?

I una esperança que no em deixa mai:
Al capdavall morir-me content.