4-02-42 - L.P. - Ariola - 1980
 
M'aclame a tu.

Lletra : Vicent Andrés i Estellés
Música : Ovidi Montllor

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o screta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il.limitat.

El calr camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, illuminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Serás la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il.luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Balada del pas del món.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Caminem al trot.
Cavall de tothora.
Sempre lluny, mai a prop.

Mira que el Déu plora!
Defugint l'esguard,
l'horitzo se't menja,
seré, desvetllat,
on la mort es penja.

Vas passant.
Vas passant.
Vas passant.
Sense temps, ple d'hora!

Ulls entre buidor,
ignorem tempesta.
Estris de dolor
trenquen tota festa.
Albes trenqun trot.
L'horitzó el comanden
ungles de la mort.
Homes t'esgarrapen!

TORNADA

Manies són llunes.
Desitjos són sols.
Si et canten fortunes, 
llunes i no sols.
Veus de cristalls fins.
Corbs cercant deixalles.
Et treuran fils prims
de cor i d'entranyes.

TORNADA

Déu crida el Dimoni,
i el Dimoni Déu.
Músiques de somni.
Joc de cara o creu.
Una cambra sola
fa el repartiment:
Tu tacó, jo sola.
Demà ja veurem!

TORNADA

El camí n'és breu.
El trot mai no para.
L'horitzó t'embeu.
Una mà et separa.
Et posen de dol
Morts de deu mil rostres,
i et manquen de sol
amb les seues crostes.

TORNADA

Ai de les garrigues!
Ai aquella mar!
Ai de les espigues!
Ai d'aquell cel clar!
ai de l'home o dona!
Ai l'amor com passa!
Ai la brisa bona!
Ai la nit com traça!

TORNADA

Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.

De quedar.
De quedar.
De quedar.
Ple de temps, sense hora!

Història d'A.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tu baixaves, recordes?, pel carrer del Carme.
Jo pujava, sí. Sí, sí, sí, pel carrer del bosc.
De primer ens miràrem com mig avergonyits.
Jo en tinc dotze. Dotze dioptries vull dir.
L'avió que va aterrar al costat nostre,
ens va impedir de poder dir paraula.
No ens hauriem sentit, ni assegut, ni seguit.

L'amor no hi és. L'amor se'n va.
L'amor se'n ve. No té mida. No té pes.

Tu vas seure després, còmodament díría,
al balcó del carrer, on és la casa teva.
I jo, que havia entrat casualment per la porta,
a portar-li a ta mare un pot de detergent,
vaig poder observar que el migdia, si vols,
dóna unes horribles ganes de plorar.
És clar qur Tu pensaves que jo era... ah!
Que Tu pensaves que jo era rellotger.

L'amor no hi és. L'amor hi és. L'amor se'n va.
L'amor se'n ve. No té mida. No té pes.

Però no, no hauria pas pogut casar-me
per culpa d'un què?... Doncs per culpa d'un queixal.
Tu aleshores, vas abaixar la mirada.
I, torbada, no sé, potser per una flor,
vas quedar-te, com qui marxa: Mig parada!
Al pagar-me el detergent, me'n donà un de menys,
de duro, l'àvia teva, o potser l'oncle,
per més que Tu, Tu, sempre anaves al ballet.

L'amor hi és. L'amor no hi és. L'amor se'n va.
L'amor se'n ve. No té mida. No té pes.

I el vell cambrer, era un jove boletaire
el dia que no podia ser com era.
Perquè ell era, com ell era realment. Ah!
Perquè Tu Adelina, com jo, Bartomeu,
erem l'un per l'altre, i aquell dia, Tu ho saps
plovisquejava. Així i tot... Per més que... què?
Jo t'estim, Jo t'estimo. I jo T'estime!

L'amor no hi és. L'amor hi és. L'amor se'n va.
L'amor se'n ve. No té mida. No té pes.

M'he quedat preocupat per la notícia. La
que diu que ni la, ni si, ni sol, ni re.
Res de Res! Res de Res! Res de res!

L'amor no hi és. L'amor hi és. L'amor se'n va.
L'amor se'n ve. No té mida. No té pes.
 

Cues d'estels.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Toti Soler

Cues d'estels
que baixen fent uns tels
que creixen com els pèls
que naixen com arrels
del nostre cos.
Així com flors.

Cues d'estels.
S'ajunten els espais.
 

Cançó per a dues guitarres i un amor

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Temps passat
on el futur fos l'astre
del bon port.

Vaixell vell
tot ple de cors ben joves
plens d'amor.

Una veu,
dues guitarres fortes.
Vela al món.

Veles plenes
del vent contrari, indòmit.
Veles-cor.

Contra vent,
unes guitarres canten
un bell cant.

Una veu,
omple aquestes veles,
i omple el món.

Omple el mar
del vent de l'esperança,
jorn a jorn.

Roden mars.
Un foc de far es crida.
S'obren cors.

Mariners
de veus i de guitarres
toquen moll.

Moll tot moll
de pluja grisa i trista,
sense sol.

L'astre nou,
el somni de la VIDA,
resta igual.

Les cançons
de les dues guitarres
i la veu,

s'han quedat
al vell vaixell callades,
i han tornat.

Han tornat 
a bufar fort les veles
amb el cant.

El vell cant,
el cant de l'esperança,
mar avant.

Dins la mar
es perdran les guitarres
i la veu.

Adéu, adéu,
músiques i cançons,
vell vaixell.

¿Què en serà
d'ells, de la mar i l'astre
del futur?

Mar endins,
cercant el port d'amor...
Qui sap què?

Tot esperant Ulisses.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Verd el cel i fresc l'estiu.
Jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amor senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

TORNADA

Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

TORNADA

Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

TORNADA

Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riure que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
 
 
 

Culminació.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors.
I us en demane excuses.
Però m'és molt penós.

Em preocupa el meu cul.
D'un temps ençà és negat.
Se m'ha tornat gandul.
Se'n diu alliberat.

Certa roba li cou.
Se'm riu dels calçotets.
Demana un wàter nou.
Ha dit adéu als pets.

Ell em fa anar d'esquena,
i em fa ajupir el cap.
I arreu em fa l'esmena
que jo sóc un cagat.

Certs papers no els admet,
i més si són de lletres.
I somnia en secret
honors i grans festetes.

Em preocupa el meu cul.
Em vol treure.
La meua vida escull.
Em trau de la mà l'eina.

En els moments precisos,
concrets, que no puc dir,
em fa cantar concisos
passatges, sens respir,
de cançons i poemes
que més val no esmentar,
mentre va filant trenes
que després van a mar.

Es plau en reunions 
en les que parles culs,
que imposen condicions
tibats i plens d'orgull.

Em tuteja i se'm riu
quan em parla del cap.
I al meu cervell li diu:
De defecar, en saps!

I és que el meu cul, a còpia,
de matar la CULTURA,
s'ha cregut ser la pròpia,
i sense cap mesura
diu que ell és el cultura.

I com que la tragèdia
demostra que CULTURA
amb prou feines és CUL;
em preocupa el meu cul.

Un home reparteix...

Música : Ovidi Montllor
Poema de Joan Brossa.

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavello xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'esglèsia, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.

Tragèdia a dia.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Destrossava el seu cos, encara jove,
amb excés de tabac, alcohol i amor.
A més del gran desgast que mai no compta,
car treballar és cosa natural.

La dona, en un racó, somiquejava
mirant un terç de la televisió,
i recordant mil coses, o bé una.
ja tant se val explicar el detall.

La xica gran repassa una revista
plena d'amor, merdosa de color.
I amb cautela es passa per la sina
desodorant contra l'olor d'orina.

El xiquet trenca, inventa, plora, riu.
S'emporta sempre el gran premi dels crits.
Ell és així, i no té cap por de ser-ho.
És com si fos l'aprenent del futur.

La més petita, dorm. Ara no plora.
I la familia espera el seu crit.
Tothom somnia que comença a parlar.
Un cert sadisme amb desig de sumar.

Quan sume, cinc destrossant-se la vida.
Encara joves. Si més no, joves-grans.
La Terra bé, donant voltes i tombs.
El Sol més pobre. La Lluna fent l'ullet.

El gos lladrant. Lladra intel.ligentment.
I el gat miolant. Miola mil veritats.
La porta fa un colp del vent de llebeig.
La llum corre tant, que ella sola espera.
Cinc a dins de casa, sense llum ni llamp.
Ell, cerca la dona, i junts, els petits.
Un colp tots fent pinya, o prèssec, o flam,
es foten a riure. Cau el teló. Uns crits.

Baralla de la vida i jo

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Toti Soler
 

Plourà demà, amor meu? No ho saps, veritat? No! Pobreta!
I el sol, saps si en farà de sol demà, amor meu? Ai no! Tampoc!
Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu?
Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra!
I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps?
Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai!
Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro?
I de les ninfes toves, que me'n dius? Amor meu, vindran? Sí?...
Quina por, quina por vida meua! Tu saps, digue'm, tu saps?...
Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars?
Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals
obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals...
Amor meu, amor meu... i digue'm encara: Saps què és demà?
Digue'm qualsevol cosa, digue'm qualsevol res. Digue'm... Ei!
Digue'm! Que em mor amor! Que ja no m'entra l'aire i m'ofegue...
Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort?
¿Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa,
que em riu i m'escup, que la tinc a sobre de dia i de nit,
que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets,
i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?...

No ho saps, vida meua! No ho saps escaleta que em porta a la fi!

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.
Supermans i plàstics, armes i lladregots d'escales llargues.
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.
Discursos, discursos des d'edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursoso de crits.
Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més.
I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi!
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre.
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda.
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.
Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.
Serem per fi, allò que sempre hem amagat confusos.
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res. El que som: un antic renec de cony!
I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?...
Saps una cosa, nineta dels meus ulls? Bèstia odiosa!
T'estime tant que em quede a fer-te companyia. Puta!
I per negar els teus vasalls mentre em quede un bri d'alè!