|
Manel Rodríguez-Castelló
OVIDI
Potser fóra millor el silenci, deixar que el buit que fa el teu
darrer viatge cresqués calladament, perquè temem la impudícia
d'un dolor tan íntim i ens fa por que el sord combat apressat amb
les paraules atenga només el lloc comú, la lacrimogènia
dels comiats per sempre. Però heus ací que hem de parlar,
hem de dir-hi la nostra, terriblement, ara que ja no ens pots escoltar,
fent com si la conversa entre tu i nosaltres continués impertorbable,
malgrat la mort, malgrat la gran estafa, com si no quedassen sobre la taula
de treball la lletra que no et vaig poder fer ni el meu darrer llibre,
que em va fer por enviar-te. Ara res ja no té remei, no per tu,
que per fi fas les anunciades vacances en el no-res sense fissures, sinó
per nosaltres, orfes ja de la teua presència.
Ah,
la vida, quina gran estafa. Tu, artista en la plenitud, quan tot just recomençaves,
quan reprenies el magisteri que amb el Toti et duia pels escenaris, ara
que a penes començàvem camins i projectes. Potser t'has estalviat
així algunes lluites al capdavall inútils, i com l'actor
excel.lent que fóres has fet el teu mutis discretament. El guió
que un déu burleta va traçar en la boira és en realitat
una obra pèssima, i tu bé que ho sabies, però no vas
dir mai "ei, que pare el món, que jo me'n baixe!", sinó,
amb en Salvat, "vosaltres continuareu per veure el bo que és tot",
sempre cantant la vida plena. Perquè, a la llum dels focus, de negre
estricte sempre, dempeus al costat del Toti i la seua guitarra inseparable,
quan la teua veu trencava el silenci, i premies els punys, abaixaves el
cap, arrufaves les celles, i donaves el teu cos a la poesia, una burxada
inexplicable ens arribava al fons del ventre i ens conciliava amb la vida,
ens transbalsava, ens feia eixir contents i plens al fred de la nit i ens
lliurava al seu misteri, com si ens haguesses injectat màgicament
el verí més dolç, la fórmula del qual només
tu coneixies.
I
ben mirat, car el silenci, fer per mantenir-te viu entre nosaltres (i t'assegure
que no ens costarà gens ni mica), vetlant contra l'oblit,
ofrenar-te als qui vénen corrents atrapant la vida pels camps de
la llum que tu has regat incansable.
La
vàlua d'un gran artista, d'un artista del seu poble, la grandesa
d'un veritable mestre del gest i la paraula que ha repartit humanitat a
dojo, generosament, salvant tants paranys i tantes mentides, és
que perviu, malgrat unes vacances que no contemplava el seu contracte amb
la vida, en els qui han tingut la fortuna de conèixer-lo, en aquells
qui, potser sense adonar-se'n, continuaran el camí amb la butxaca
del cor plena de les seues cançons i dels seus gestos, i tots els
qui vindran perquè tu els hi has convocat.
Per això, malgrat que sabem que la vida és una gran estafa,
som cada dia tu mateix repartit en miríades, i li plantem cara,
germinats en la teua llavor, amb la teua saba inextingible en les venes,
amb tendresa i amb ràbia, al bell mig de les places, els carrers
i els camins del teu poble.
Fins sempre, amic i mestre.
Manel Rodríguez-Castelló
23 de març del 95
|
 |
Manel Rodríguez-Castelló
OVIDI VIU EN LA MEMÒRIA
Hi
ha artistes bons, hi ha artistes sublims, hi ha artistes genials. Hi ha
artistes de moltes menes, però tots tenen en comú el fet
senzill i alhora inexplicable d'excel·lir d'una forma o altra en
el seu art, d'atresorar el mèrit d'haver estat capaços d'obrir
amb el seu treball una porta que sense ells tal volta hauria romàs
tancada. De la mà d'aquests artistes la gent pot entrar en els palaus
de l'experiència humana on una llum novella irradia tota la seua
força. De vegades un art només (i no és poc): el seu
art. I la seua vida d'home concret hi passa com de puntetes, com una anècdota
tal volta prescindible.
Però
hi ha artistes (i aquests són els més rars, tal volta els
insubstituïbles) que aconsegueixen germinar en la difícil comunió
de l'home i de l'art, hi ha artistes que creixen com a homes a mesura que
s'engrandeix el seu art, perquè en ells art i vida no són
coses distintes. Si tot art ha de ser per definició universal, no
és menys veritat que tot art s'arrela en unes cone expressa un temps
i un espai concrets, trascendint-los.
L'alcoià
Ovidi Montllor (1942-1995), l'Ovidi, fou d'aquesta mena d'artistes. La
seua dimensió cívica, la seua voluntat d'intervenció
solidària en el destí del seu poble, colze amb colze amb
tots els qui com ell sempre lluiten per obrir horitzons més lliures
i respirables a la difícil condició humana, ens dibuixa el
perfil d'una vida i d'un art compromesos amb el seu temps i el seu
espai social. Fill del poble, i forjat en la real acadèmia
de la vida, tot el seu quefer apunta en una sola direcció: restituir
a les mans del poble allò que havia nascut del poble.
Una
sensibilitat especial, sedimentada en el fons d'una experiència
col·lectiva callada i humiliada, el va emmenar pels camins de l'art.
A la Barcelona de mitjan dècada dels seixanta, que començava
a bullir d'iniciatives i d'aires nous de llibertat, l'Ovidi va saber trobar-hi
la saó propícia per germinar i corporificar en forma d'una
veu i d'una presència indissolublement unides amb el destí
del seu poble i la lluita de tots els desposseïts. Són els
anys de l'esclat d'allò que anomenaríem Nova Cançó
o Cançó Catalana, un moviment fonamental tant des del punt
de vista estrictament musical com en la seua dimensió sociològica.
Amb la veu dels Raimon, Ovidi, Mª del Mar Bonet, Serrat, Pi de la
Serra, Llach, i molts altres, en els seus recitals multitudinaris, es despertava
una consciència adormida, soterrada, que aplegava en un mateix puny
l'anhel per les llibertats democràtiques ia insistit gaire, en aquest
aspecte, però amb el boom de la cançó el català
es convertia per primera vegada en vehicle d'expressió multitudinari
i la poesia, en la veu d'aquells nous trobadors, viatjava des de la taula
dels especialistes al carrer i a la gent.
L'aportació
del nostre Ovidi hi fou, no cal dir-ho, essencial i especialíssima.
Les seues primeres cançons ja ens parlen, des de la tendresa i la
rebel·lió, de l'home del carrer, de la seua lluita diària.
Amb el temps, Ovidi smoment (pensem en Toti, l'inseparable Toti Soler,
però també en molts d'altres) i confegir un estil molt personal
on les seues virtuts com a actor (iniciades, no ho oblidem, en els primers
temps de La Cassola) hi serien ben gestionades. Tenim, doncs, en l'Ovidi
no solament un cantant sinó un actor que es prodiga damunt l'escenari
amb tot de recursos escènics capaços de transmetre els sentiments
més íntims i profunds, o la més subtil i càustica
ironia, o el poema més delicat, o la mordacitat més peremptòria.
Ell veié, abans que ningú, les possibilitats sintètiques
d'un gènere que va ajudar a renovar profundament.
Perquè
si d'alguna manera es pot definir l'art de l'Ovidi és des del seu
desbordant polifacetisme escènic i musical, la veu, el poema, el
gest, tot presidit sempre pel rigor i la sinceritat. Per això era
lògic que al seu poble (la nineta dels seus ulls, proclamador com
ho fou sempre d'uns orígens i d'una fidelitata prova de vaivens
i escaramusses), i arreu n fondo i esdevinguera un símbol, un punt
de referència per a la nostra dignitat civil, tan malmesa, tan mancada
de veus.
Dissortadament,
en els primers anys d'una democràcia devaluada per tota mena de
circumstàncies, personatges irredempts com l'Ovidi hi tenien un
mal encaix, i la seua veu insubornable de vegades podia resultar molesta
(ric, ric, ric, no direm noms!). Fou així, com en tantes coses,
com alguns s'apressaren a entonar un gori-gori pels personatges principals
que havien encapçalat tantes lluites per les llibertats. La feina
dels cantants començà a escassejar, les televisions hi imposaven
severes censures (i ací sí que en direm el nom: Canal 9).
Però
quan a començaments dels noranta l'Ovidi reprenia el seu treball,
amb renovades il·lusions i projectes, damunt l'escenari, la mort,
traïdora, decidia emportar-se'l en silenci i deixar-nos amb un pam
de nas, tot sols amb el nostre oblit i la nostra memòria. De fet,
la continuació d'aquella u disc quan va sentir els símptomes
de la malaltia que ens l'arrancaria per sempre), hauria contribuït
sens dubte a afermar el seu llegat humà i artístic i a assegurar-ne
els vincles amb les generacions més joves.
Per
això, quatre anys després del seu traspàs, des de
la modèstia i la urgència, el Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi
escomet una iniciativa que no té altre objectiu que el de fer una
passa més en la consolidació d'una memòria viva, arrelada
al seu poble. Des de la part de representació de la societat civil
alcoiana que ens pertoca, sense voluntat d'exclusions sinó de fe
en la suma necessària, estem segurs que aquesta iniciativa inajornable
no pal·liarà el gran buit que s'ha d'omplir de memòria
col·lectiva, de la memòria de l'Ovidi. Però les brases
s'han d'atiar constantment perquè algun dia s'encenga la foguera.
Ovidi s'ho mereix, el nostre poble s'ho mereix. I la foguera s'ha
d'anar alimentant amb tot el treball que encara ens falta, amb tots els
reptes que tenim al davant, i que en són un fum (per continuar amb
la metàfora de la combustió): edició i difusió
del seus discos, publicació dels inèdits, confecció
del catàleg complet de les seues lletres, arxiu visual i fotogràfic
que permeta l'aproximació dels més joves al directe meravellós
de l'artista, "i més, senyora, i més!".
Només
així, a força de sumar quantitat i qualitat, farem de l'Ovidi
i del seu llegat una part, imprescindible, de la memòria viva d'aquest
poble.
Manel Rodríguez-Castelló
Club d'amics de la UNESCO d'Alcoi, Febrer del
99
|
|
Manel Rodríguez-Castelló
OVIDI
Als
quatre anys justos de la mort de l'Ovidi el calendari cultural alcoià
s'ompli de cites amb els actes programats per vivificar la seua memòria.
La feliç iniciativa del Club d'Amics de la UNESCO ha concitat un
bon grapat d'adhesions entusiastes i variades. Sol passar així:
un gran foc s'encén amb una simple espurna. I el foc prospera quan
troba espai i material propici per a la seua combustió.
No
diré res de nou si afirme que Ovidi es guanyà en vida la
merescuda i especial estima dels seus conciutadans, i que la mort prematura
de l'artista, en plena maduresa creativa, va ajudar tristament a l'erecció
del mite (que és el camí més fèrtil perquè
una col·lectivitat es reconega en el passat i construesca la seua
dentitat i el seu futur). Els alcoians tenim fama arreu -ben justificada,
em sembla- de ser amants zelosos de la pròpia ciutat i les seues
coses. L'Ovidi, en això, i com quasi tots els alcoians que han hagut
de marxar fora, no solament no n'alterà la regla sinó que
descobrí en les seues arrels una veta inesgotable de creativitat.
Ara bé, el seu alcoianisme militant, sincer i profund i no gens
afectat, com una cosa que es porta sempre a dins, trencà molts dels
clixès i convencionalismes a l'ús. Amb el trabuc de la seua
espontaneïtat, amb la força del seu enginy i l'arma d'una ironia
finíssima, empunyant la paraula ancestral i condensant un gest inoblidable,
les cançons que ens va regalar trencaven d'un colp el panxacontentisme
epidèrmic que es troba a la base de l'alcoyanía oficial com
a ideologia justificadora de tantes coses. Per això l'Ovidi, les
seues cançons i els seus gestos (no merament teatrals, alto!), fou
aliment espiritual per a diverses generacions d'alcoians. Per primera vegada,
em sembla, la veu d'un conci tan proper com el so espasmòdic dels
telers i que parlava de coses reconeixibles, s'alçava des del nostre
vell silenci civil i corporificava unes ànsies secretes amb tota
la gamma de matisos que van de la tristesa a la ràbia. Ovidi fou
el millor ambaixador d'Alcoi.
Per tot
això, i tantes coses més, el cicle que demà comença
és ja un èxit que es concretarà de manera especial
en la veu de tots els escolars alcoians que n'interpretaran alguna cançó.
Posar tota la llenya al foc perquè la gran foguera cresca i perdure
serà cosa de tots. Com també ho serà a partir d'ara
treballar per cimentar l'edifici de la memòria i la preservació
d'un llegat que ja és de tot un poble. Amb les seues cançons
i els seus gestos i el seu exemple d'home d'una peça, dotat d'una
humanitat riquíssima i plena de matisos, en tenim per donar i vendre.
|
 |
Manel Rodríguez-Castelló
OVIDI CONTRA L'OBLIT
Els
pobles són com els arbres: enfonsen les seues arrels en la terra,
d'on extrauen la seua força, creixen pel tronc comptant els seus
anys amb anells de saviesa, s'escampen en la diversitat esponerosa de les
seues branques, brosten en fulles tendres que els vents bressolen. La saba
de l'arbre és la seua essència, el líquid vital, la
seua raó de permanència.
Com els
arbres, els homes, els pobles, tenen la seua saba, la sang que transporta
l'oxigen que dóna sentit i continuïtat a la seua experiència:
la memòria. Sense ella, un poble resta desorientat, com un ase lligat
a la sénia, rodant en la ignorància viciosa d'un present
infinit que repeteix el mateix acte mecànic, cavant amb les seues
peülles la pròpia tomba.
En
bona mesura, la tómbola política de la transició repartí
els seus premis a través d'un gran pacte per a l'oblit. Recordar
l'horror del franquisme fou un esport mal vist, una falta de tacte, ganes
de fer la punyeta i aiguar el vi de la festa.vall les catifes de la democràcia,
o des de les clavegueres que arrepleguen les escorrialles d'alguns secrets
d'estat, la saba de la memòria col.lectiva pugna per emergir i ens
alliçona a no repetir els mateixos errors pels quals hem voltat
estúpidament la sénia d'un pou sec.
Prompte
farà dos anys de la mort de l'Ovidi. Llavors, un grup de ciutadans
pintà un mural commemoratiu, de magnífica factura, sobre
la paret de la Uxola, amb una llegenda breu però contundent: "Alcoi
no t'oblida". Però heus aquí que fa uns dies algú
va vessar sobre el mural la pintura blava de la ignomínia, molest
potser amb el petit gest d'agraïment que allò representava,
i hi aplicà la venjança més covarda damunt la memòria
viva del nostre poble. Armat amb l'esprai, l'anònim censor ha dut
a terme la seua tasca amb r una petita paraula per una taca de color blau,
però potser ignora que per esborrar aquest tros de la nostra memòria
fan falta alguna cosa més que esprais.
El
mural ha adornat durant dos anys aquella part de l'Eixample, i el retrat
de l'Ovidi somreia amb els crits dels xiquets al pati de l'escola i el
tràfec de gent amunt i avall. Contra aquesta alegria, l'inquisidor
de l'esprai ens recomana l'amnèsia, que és tant com recomanar-nos
el suïcidi. Pel buit que ha pintat en la paret voldria que s'escapés
tota la saba de l'arbre.
Feina
inútil, la seua ràbia estèril. Perquè com la
saba, la memòria aixeca els seus murs i ens dóna cançons
per als llavis i és la sang que ens corre per les venes. Perquè
contra l'oblit i l'estultícia, amb l'Ovidi ballarem la dansa fraternal,
multiplicats en l'esforç solidari com les fulles que cada primavera
broten de l'arbre col.lectiu del seu poble.
Ciudad, 24 de febrer del 1997
|