Manel Rodríguez-Castelló

OVIDI

         Potser fóra millor el silenci, deixar que el buit que fa el teu darrer viatge cresqués calladament, perquè temem la impudícia d'un dolor tan íntim i ens fa por que el sord combat apressat amb les paraules atenga només el lloc comú, la lacrimogènia dels comiats per sempre. Però heus ací que hem de parlar, hem de dir-hi la nostra, terriblement, ara que ja no ens pots escoltar, fent com si la conversa entre tu i nosaltres continués impertorbable, malgrat la mort, malgrat la gran estafa, com si no quedassen sobre la taula de treball la lletra que no et vaig poder fer ni el meu darrer llibre, que em va fer por enviar-te. Ara res ja no té remei, no per tu, que per fi fas les anunciades vacances en el no-res sense fissures, sinó per nosaltres, orfes ja de la teua presència.
        Ah, la vida, quina gran estafa. Tu, artista en la plenitud, quan tot just recomençaves, quan reprenies el magisteri que amb el Toti et duia pels escenaris, ara que a penes començàvem camins i projectes. Potser t'has estalviat així algunes lluites al capdavall inútils, i com l'actor excel.lent que fóres has fet el teu mutis discretament. El guió que un déu burleta va traçar en la boira és en realitat una obra pèssima, i tu bé que ho sabies, però no vas dir mai "ei, que pare el món, que jo me'n baixe!", sinó, amb en Salvat, "vosaltres continuareu per veure el bo que és tot", sempre cantant la vida plena. Perquè, a la llum dels focus, de negre estricte sempre, dempeus al costat del Toti i la seua guitarra inseparable, quan la teua veu trencava el silenci, i premies els punys, abaixaves el cap, arrufaves les celles, i donaves el teu cos a la poesia, una burxada inexplicable ens arribava al fons del ventre i ens conciliava amb la vida, ens transbalsava, ens feia eixir contents i plens al fred de la nit i ens lliurava al seu misteri, com si ens haguesses injectat màgicament el verí més dolç, la fórmula del qual només tu coneixies.
        I ben mirat, car el silenci, fer per mantenir-te viu entre nosaltres (i t'assegure que no ens costarà gens ni mica),  vetlant contra l'oblit, ofrenar-te als qui vénen corrents atrapant la vida pels camps de la llum que tu has regat incansable.
        La vàlua d'un gran artista, d'un artista del seu poble, la grandesa d'un veritable mestre del gest i la paraula que ha repartit humanitat a dojo, generosament,  salvant tants paranys i tantes mentides, és que perviu, malgrat unes vacances que no contemplava el seu contracte amb la vida, en els qui han tingut la fortuna de conèixer-lo, en aquells qui, potser sense adonar-se'n, continuaran el camí amb la butxaca del cor plena de les seues cançons i dels seus gestos, i tots els qui  vindran perquè tu els hi has convocat.
         Per això, malgrat que sabem que la vida és una gran estafa, som cada dia tu mateix repartit en miríades, i li plantem cara, germinats en la teua llavor, amb la teua saba inextingible en les venes, amb tendresa i amb ràbia, al bell mig de les places, els carrers i els camins del teu poble.
         Fins sempre, amic i mestre.

Manel Rodríguez-Castelló
23 de març del 95
 

Manel Rodríguez-Castelló

OVIDI VIU EN LA MEMÒRIA

        Hi ha artistes bons, hi ha artistes sublims, hi ha artistes genials. Hi ha artistes de moltes menes, però tots tenen en comú el fet senzill i alhora inexplicable d'excel·lir d'una forma o altra en el seu art, d'atresorar el mèrit d'haver estat capaços d'obrir amb el seu treball una porta que sense ells tal volta hauria romàs tancada. De la mà d'aquests artistes la gent pot entrar en els palaus de l'experiència humana on una llum novella irradia tota la seua força. De vegades un art només (i no és poc): el seu art. I la seua vida d'home concret hi passa com de puntetes, com una anècdota tal volta prescindible.
        Però hi ha artistes (i aquests són els més rars, tal volta els insubstituïbles) que aconsegueixen germinar en la difícil comunió de l'home i de l'art, hi ha artistes que creixen com a homes a mesura que s'engrandeix el seu art, perquè en ells art i vida no són coses distintes. Si tot art ha de ser per definició universal, no és menys veritat que tot art s'arrela en unes cone expressa un temps i un espai concrets, trascendint-los.
        L'alcoià Ovidi Montllor (1942-1995), l'Ovidi, fou d'aquesta mena d'artistes. La seua dimensió cívica, la seua voluntat d'intervenció solidària en el destí del seu poble, colze amb colze amb tots els qui com ell sempre lluiten per obrir horitzons més lliures i respirables a la difícil condició humana, ens dibuixa el perfil d'una vida i d'un art compromesos amb el seu temps  i el seu espai social.  Fill del poble, i forjat en la real acadèmia de la vida, tot el seu quefer apunta en una sola direcció: restituir a les mans del poble allò que havia nascut del poble.
        Una sensibilitat especial, sedimentada en el fons d'una experiència col·lectiva callada i humiliada, el va emmenar pels camins de l'art. A la Barcelona de mitjan dècada dels seixanta, que començava a bullir d'iniciatives i d'aires nous de llibertat, l'Ovidi va saber trobar-hi la saó propícia per germinar i corporificar en forma d'una veu i d'una presència indissolublement unides amb el destí del seu poble i la lluita de tots els desposseïts. Són els anys de l'esclat d'allò que  anomenaríem Nova Cançó o Cançó Catalana, un moviment fonamental tant des del punt de vista estrictament musical com en la seua dimensió sociològica. Amb la veu dels Raimon, Ovidi, Mª del Mar Bonet, Serrat, Pi de la Serra, Llach, i molts altres, en els seus recitals multitudinaris, es despertava una consciència adormida, soterrada, que aplegava en un mateix puny l'anhel per les llibertats democràtiques ia insistit gaire, en aquest aspecte, però amb el boom de la cançó el català es convertia per primera vegada en vehicle d'expressió multitudinari i la poesia, en la veu d'aquells nous trobadors, viatjava des de la taula dels especialistes al carrer i a la gent.
        L'aportació del nostre Ovidi hi fou, no cal dir-ho, essencial i especialíssima. Les seues primeres cançons ja ens parlen, des de la tendresa i la rebel·lió, de l'home del carrer, de la seua lluita diària. Amb el temps, Ovidi smoment (pensem en Toti, l'inseparable Toti Soler, però també en molts d'altres) i confegir un estil molt personal on les seues virtuts com a actor (iniciades, no ho oblidem, en els primers temps de La Cassola) hi serien ben gestionades. Tenim, doncs, en l'Ovidi no solament un cantant sinó un actor que es prodiga damunt l'escenari amb tot de recursos escènics capaços de transmetre els sentiments més íntims i profunds, o la més subtil i càustica ironia, o el poema més delicat, o la mordacitat més peremptòria. Ell veié, abans que ningú, les possibilitats sintètiques d'un gènere que va ajudar a renovar profundament.
        Perquè si d'alguna manera es pot definir l'art de l'Ovidi és des del seu desbordant polifacetisme escènic i musical, la veu, el poema, el gest, tot presidit sempre pel rigor i la sinceritat. Per això era lògic que al seu poble (la nineta dels seus ulls, proclamador com ho fou sempre d'uns orígens i d'una fidelitata prova de vaivens i escaramusses), i arreu n fondo i esdevinguera un símbol, un punt de referència per a la nostra dignitat civil, tan malmesa, tan mancada de veus.
        Dissortadament, en els primers anys d'una democràcia devaluada per tota mena de circumstàncies, personatges irredempts com l'Ovidi hi tenien un mal encaix, i la seua veu insubornable de vegades podia resultar molesta (ric, ric, ric, no direm noms!). Fou així, com en tantes coses, com alguns s'apressaren a entonar un gori-gori pels personatges principals que havien encapçalat tantes lluites per les llibertats. La feina dels cantants començà a escassejar, les televisions hi imposaven severes censures (i ací sí que en direm el nom: Canal 9).
        Però quan a començaments dels noranta l'Ovidi reprenia el seu treball, amb renovades il·lusions i projectes, damunt l'escenari, la mort, traïdora, decidia emportar-se'l en silenci i deixar-nos amb un pam de nas, tot sols amb el nostre oblit i la nostra memòria. De fet, la continuació d'aquella u disc quan va sentir els símptomes de la malaltia que ens l'arrancaria per sempre), hauria contribuït sens dubte a afermar el seu llegat humà i artístic i a assegurar-ne els vincles amb les generacions més joves.
        Per això, quatre anys després del seu traspàs, des de la modèstia i la urgència, el Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi escomet una iniciativa que no té altre objectiu que el de fer una passa més en la consolidació d'una memòria viva, arrelada al seu poble. Des de la part de representació de la societat civil alcoiana que ens pertoca, sense voluntat d'exclusions sinó de fe en la suma necessària, estem segurs que aquesta iniciativa inajornable no pal·liarà el gran buit que s'ha d'omplir de memòria col·lectiva, de la memòria de l'Ovidi. Però les brases s'han d'atiar constantment perquè algun dia s'encenga la foguera. Ovidi s'ho  mereix, el nostre poble s'ho mereix. I la foguera s'ha d'anar alimentant amb tot el treball que encara ens falta, amb tots els reptes que tenim al davant, i que en són un fum (per continuar amb la metàfora de la combustió): edició i difusió del seus discos, publicació dels inèdits, confecció del catàleg complet de les seues lletres, arxiu visual i fotogràfic que permeta l'aproximació dels més joves al directe meravellós de l'artista, "i més, senyora, i més!".
        Només així, a força de sumar quantitat i qualitat, farem de l'Ovidi i del seu llegat una part, imprescindible, de la memòria viva d'aquest poble.

Manel Rodríguez-Castelló
Club d'amics de la UNESCO d'Alcoi, Febrer del 99
 

Manel Rodríguez-Castelló

OVIDI 

        Als quatre anys justos de la mort de l'Ovidi el calendari cultural alcoià s'ompli de cites amb els actes programats per vivificar la seua memòria. La feliç iniciativa del Club d'Amics de la UNESCO ha concitat un bon grapat d'adhesions entusiastes i variades. Sol passar així: un gran foc s'encén amb una simple espurna. I el foc prospera quan troba espai i material propici per a la seua combustió.
        No diré res de nou si afirme que Ovidi es guanyà en vida la merescuda i especial estima dels seus conciutadans, i que la mort prematura de l'artista, en plena maduresa creativa, va ajudar tristament a l'erecció del mite (que és el camí més fèrtil perquè una col·lectivitat es reconega en el passat i construesca la seua  dentitat i el seu futur). Els alcoians tenim fama arreu -ben justificada, em sembla- de ser amants zelosos de la pròpia ciutat i les seues coses. L'Ovidi, en això, i com quasi tots els alcoians que han hagut de marxar fora, no solament no n'alterà la regla sinó que descobrí en les seues arrels una veta inesgotable de creativitat. Ara bé, el seu alcoianisme militant, sincer i profund i no gens afectat, com una cosa que es porta sempre a dins, trencà molts dels clixès i convencionalismes a l'ús. Amb el trabuc de la seua espontaneïtat, amb la força del seu enginy i l'arma d'una ironia finíssima, empunyant la paraula ancestral i condensant un gest inoblidable, les cançons que ens va regalar trencaven d'un colp el panxacontentisme epidèrmic que es troba a la base de l'alcoyanía oficial com a ideologia justificadora de tantes coses. Per això l'Ovidi, les seues cançons i els seus gestos (no merament teatrals, alto!), fou aliment espiritual per a diverses generacions d'alcoians. Per primera vegada, em sembla, la veu d'un conci tan proper com el so espasmòdic dels telers i que parlava de coses reconeixibles, s'alçava des del nostre vell silenci civil i corporificava unes ànsies secretes amb tota la gamma de matisos que van de la tristesa a la ràbia. Ovidi fou el millor ambaixador d'Alcoi.
       Per tot això, i tantes coses més, el cicle que demà comença és ja un èxit que es concretarà de manera especial en la veu de tots els escolars alcoians que n'interpretaran alguna cançó. Posar tota la llenya al foc perquè la gran foguera cresca i perdure serà cosa de tots. Com també ho serà a partir d'ara treballar per cimentar l'edifici de la memòria i la preservació d'un llegat que ja és de tot un poble. Amb les seues cançons i els seus gestos i el seu exemple d'home d'una peça, dotat d'una humanitat riquíssima i plena de matisos, en tenim per donar i vendre.
 

Manel Rodríguez-Castelló

OVIDI CONTRA L'OBLIT

        Els pobles són com els arbres: enfonsen les seues arrels en la terra, d'on extrauen la seua força, creixen pel tronc comptant els seus anys amb anells de saviesa, s'escampen en la diversitat esponerosa de les seues branques, brosten en fulles tendres que els vents bressolen. La saba de l'arbre és la seua essència, el líquid vital, la seua raó de permanència.
       Com els arbres, els homes, els pobles, tenen la seua saba, la sang que transporta l'oxigen que dóna sentit i continuïtat a la seua experiència: la memòria. Sense ella, un poble resta desorientat, com un ase lligat a la sénia, rodant en la ignorància viciosa d'un present infinit que repeteix el mateix acte mecànic, cavant amb les seues peülles la pròpia tomba.
        En bona mesura, la tómbola política de la transició repartí els seus premis a través d'un gran pacte per a l'oblit. Recordar l'horror del franquisme fou un esport mal vist, una falta de tacte, ganes de fer la punyeta i aiguar el vi de la festa.vall les catifes de la democràcia, o des de les clavegueres que arrepleguen les escorrialles d'alguns secrets d'estat, la saba de la memòria col.lectiva pugna per emergir i ens alliçona a no repetir els mateixos errors pels quals hem voltat estúpidament la sénia d'un pou sec.
        Prompte farà dos anys de la mort de l'Ovidi. Llavors, un grup de ciutadans pintà un mural commemoratiu, de magnífica factura, sobre la paret de la Uxola, amb una llegenda breu però contundent: "Alcoi no t'oblida". Però heus aquí que fa uns dies algú va vessar sobre el mural la pintura blava de la ignomínia, molest potser amb el petit gest d'agraïment que allò representava, i hi aplicà la venjança més covarda damunt la memòria viva del nostre poble. Armat amb l'esprai, l'anònim censor ha dut a terme la seua tasca amb r una petita paraula per una taca de color blau, però potser ignora que per esborrar aquest tros de la nostra memòria fan falta alguna cosa més que esprais.
        El mural ha adornat durant dos anys aquella part de l'Eixample, i el retrat de l'Ovidi somreia amb els crits dels xiquets al pati de l'escola i el tràfec de gent amunt i avall. Contra aquesta alegria, l'inquisidor de l'esprai ens recomana l'amnèsia, que és tant com recomanar-nos el suïcidi. Pel buit que ha pintat en la paret voldria que s'escapés tota la saba de l'arbre.
        Feina inútil, la seua ràbia estèril. Perquè com la saba, la memòria aixeca els seus murs i ens dóna cançons per als llavis i és la sang que ens corre per les venes. Perquè contra l'oblit i l'estultícia, amb l'Ovidi ballarem la dansa fraternal, multiplicats en l'esforç solidari com les fulles que cada primavera broten de l'arbre col.lectiu del seu poble.
 

Ciudad, 24 de febrer del 1997