Hi ha molta passió, i potser passió d'ira, en les cançons que canta Ovidi Montllor. D'entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot comença i que tot acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades tènue, i sovint fred. Però l'aparença no enganya. Ho advertim de seguida: darrera cada paraula, en l'arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada. "Passió", "ira", "ràbia", són termes que sugereixen la idea d'"encegament" o la fatalitat del "patetisme": ja ho sé. Com sé que, si una cosa queda fora de dubte en aquestes cançons, és, per descomptat , la terrible lucidesa de la intenció que les anima. Lucidesa d'intenció i, també, lucidesa de realització. Sigui "art" o sigui "temperament", el secret d'Ovidi Montllor consisteix en aixó: en el fet de reduir la còlera a mots i a melodies sense èmfasi, sense truculència i sense espasmes, i alhora mantenir-la enèrgicament incisiva. I no cal subratllar contr què ni contra qui s'adreça la serena violència d'Ovidi. Ell s'enfronta, precisament, amb l'altra violència, la violència autèntica, institucionalitzada a través del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions quotidianes. No es decanta per la increpació grandiloqüent: s'estima més la denúncia concisa, la descripció nominal, la reticència òbvia, i les practica amb una malícia tècnicament eficaç. Ho fa, de més a més, a partir de plantejaments concrets, quasi anecdòtics, i amb això la maniobra esdevé subtilment explosiva. Un dia o altre ens n'adonarem: l'impacte de les cançons d'Ovidi Montllor no serà, no haurà estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu. Val la pena que ho tinguem en compte, des d'ara.

En el llibret que acompanya el disc "Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor" troben aquest document:

Que Joan Salvat-Papasseit és un dels més grans poetes catalans del segle XX, i de tots els segles de la llengua catalana, ningú amb cara i ulls no ho sabria negar. Però tampoc no és gens freqüent que algú ho digui així , d'una manera taxativa i com Deu mana. Ni tan sols els meus companys de "generació", que li foren amics i tot, i que de tant en tant li dediquen recordatoris fugaços o ornamentals, no gosen afirmar-ho amb totes les lletres. I sí: Salvat-Papasseit és un dels poetes excepcionals de qué disposem. Li han volgut discutir que fos «avantguardista», i tant se val que fos avantguardista o no. Al capdavall, aixó de l'«avantguardisme» era una moda, i les modes passen, i els poetes resten. Certament, Salvat n'aprofitá les vel.lïtats més gràcils; el joc tipogràfic del caligrama, de les lletres grosses, dels trencaments d'espais en una plana, i la petita mitologia de les màquines, de l'electricitat, de l'aventura inèdita. Potser ell només hi veia un estímul d'entusiasme, i va saber treure'n un alegre rendiment. Però aquest era «un» Salvat. N'hi havia d'altres, molts altres. Hi  havia el Salvat que «poetitzava» una gloriosa i constant convocatòria al jubileu exaltador de la carn, per exemple. L'arnor, en els seus versos, té sempre una pulsació jovial, innocent i abrupta, feta ffimpaciències i de seguretats, que sembla resoldre's en el moment just en què la paraula troba la seva arrel en l'orgasme. L'«amor», des d'Ausiàs March a Carles Riba, i abans i després, havia estat literàriament, entre nosaltres, un tràmit retóric o conceptual: Salvat-Papasseit l'en redimia, i el retomava a la seva evidència més pura, sense pecat i sense coartades. I, al costat del fervor eròtic, hi ha la feina, els oficis, l'ànsia quotidiana de gent humil («i tan pobres com som!»). No hi posà la ira  que li pertocava. No era la ira un ingredient del seu tarannà: cadascú és com l'han parit, i prou. Però donava el testimoni del treball en les seves aparences creadores, o senzillament rutinàries, i el traduïa en una nova il.lusió. Fusters, manyans, pintors de parets, els que guarden la fusta al moll, i la multitud de la compra-venda de barriada, el carretó dels apis, la conversa de les veïnes, esdevenen «poesia» a través de la seva passió de vida. Com la política. Com tot. «Res no és mesquí ... » Ni la mateixa mort: «perquè per tornar a néixer/ necessitem morir». Però ell no parlava mai de la mort. I era un malalt sense remei: la tuberculosi, el 1924, no en tenia. Es negava a cedir-hi. Una estranya, profunda, insaciable voluntat de «viure» l'induïa a imaginar-se «navegant», «pirata», «dominador», quan probablement ja derivava a l'agonia. Mentre la majoria dels seus contemporanis elaboraven filigranes neonoucentistes, Salvat, que fracassava en imitar-los o seguir-los, se'n sortia per aquest cantó prodigiós: el de convertir cada poema en un vot de vida, en una vocació de vida, en vida. «Tot l'enyor de demà», què vol dir sinó?... Ara, quan Ovidi Montilor s'arrisca a «recitar» Salvat-Papasseit, la complexa personalitat del poeta se'ns fa més clara. Llegir Salvat és una cosa; «escoltar-lo» n'és una altra, i ben altra. Perquè, en efecte, no resulta fàcil de «recitar». 
Fàcils de recitar són Carner, o Sagarra, i el mateix Riba, i Foix. Salvat, no. Salvat s'ha de «dir». I Ovidi Montilor en aquest disc, «diu» Salvat. Jo crec que ho fa com li hauria agradat al poeta: sense èrnfasis inútils, sense caure en la monodia trivial, sense teatralitzarlo. Quan ha convingut, l'Ovidi ha fotut crits: la Marxa nupcial, que originàriament és una confecció «gràfica» -recomano tenir el poema davant els ulls, en moment de «sentir-lo»-, ¿com podria tenir una adequació «fònica» que no fos la que Montllor li ha procurat? I, de sobte, la Marxa nupcial, en prendre cos amb una veu se'ns revela curiosament incisiva, més, molt més que en la lectura sorda. I, així mateix, quan ha convingut, Ovidi Montilor ha optat per cantar, que és també una forma de «dir», especial. Salvat-Papasseit, cohibit pels recels reaccionaris dels poetes «de plantilla» i pels crítics reticents i -com diria Jaume Roig- «menja bonico / caga poquico», obté aquesta revenja pòstuma: el retom a la «vida» de cada dia, a l'aire lliure, a una audiència majoritària. Que és la que ell volia i es mereixia. Mes enllà del llibre. I l'accent valencià d'Ovidi Montilor encara li afegeix una projecció nova. Tremendament barceloní -i suburbial, per a ser exactes-, Joan Salvat-Papasseit passa a ser plenament català, gràcies a un suau desplaçament de fonètica. L'autor de Les conspiracions n'hauria estat ben content. 0 no? 

JOAN FUSTER 
 

Aquesta és la introducció que va fer al llibre de poemes d'Ovidi:

Jo voldria haver pogut escriure, ara i ací, unes quantes pàgines, i llargues, sobre Ovidi Montllor. Ignoro si hi haurien servit de res, certament: al capdavall, no sóc cap expert en matèria de «cançó», ni entenc gaire en els problemes que la «cançó» -«cançó catalana» en diuen- implica. Però tampoc les circumstàncies no em permeten redactar el paper com caldria i com m'agradaria de fer-ho. El cas és, de tota manera, que, de pressa i amb un espai necessàriament breu, hi he de «dir» sobre l'Ovidi: sobre l'Ovidi-cantant. Alguna. ¿Quina de totes les que se m'acuden, sobre la marxa, en aquest precís moment? L'admiració pura i simple en seria una, per exemple. El treball d'Ovidi Montllor, en el mapa de la «cançó», té unes característiques netes, personalíssimes, vivament implantades en l'amarga realitat que hem viscut i encara suportem. ¿Seria admiració o, més aviat, gratitud? Perquè ell, i els qui com ell van assumir «cantant» les nostres reivindicacions col.lectives més urgents, van establir uns contactes amb el poble que ni els intel-lectuals ni els polítics no tenien al seu abast. Avui, vista amb una perspectiva «ja» històrica, la «cançó se'ns presenta com una de les eficàcies «preparatòries» més vàlides que puguem computar. No veig que els beneficiaris d'aquella lenta, contradictòria i il.lusionada gestació de la poca o molta «democràcia», de la minsa «autonomia», actuals, els hagin fet justícia. Fins i tot sembla que tendeixen a oblidar-se'n. Tant se val: no hem vingut a aquest món -hi estás d'acord, Ovidi?- per a rebre condecoracions oficials, ni ganes. Gratitud, doncs? sí. I alhora, l'admiració. Entre l'obra d'Ovidi Montllor hi ha una sèrie de peces molt ben parides: literàriament i musicalment, i que, cantades per ell, adquireixen una vibració encomanadissa, que el públic fa seva. Van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l'exhumació de versos insignes. Tota pedra fa paret. Totes aquestes pedres -les de l'Ovidi i les dels altres- han fet, no una paret, però sí uns canals per on han discorregut moltes ansietats populars. ¿Hauré d'afegir-hi, de més a més, la condició «valenciana» d'Ovidi Montllor? Hi estic obligat. I ho confesso: per a mi, sent el mateix que és, Ovidi Montllor, procedent de la Garrotxa, de l'Empordà o de Barcelona, representaria tota una altra hipòtesi d'estímul «nacional». Com Raimon o com la Maria del Mar Bonet. Una de les rèmores pitjors que arrosseguem, els catalanoparlants, és l'innumerable «fet diferencial» del dialecte. La «cançó», finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, i una transfusió de fonètiques i de lèxic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies als cantants i als seus discos. Això no ho sabran valorar mai els sàtrapes de la política i de la cultura «oficials»: sàtrapes o sapastres. Però ja es fotran. Aquells «Paisos Catalans» de què ningú no vol sentir parlar últimament, no són res més que això: l'Ovidi que canta, amb la seva arrel d'Alcoi. O Raimon. O la Maria del Mar. I tots els altres. Lluís Llach té una vasta clientela al País Valencià. I Quico Pi, unes adhesions fervoroses. I la carnavalada dels «Pavesos», a Barcelona, fa el seu efecte. I ... No val la pena de continuar. Ovidi Montllor ha estat i és, en aquesta postulació, un factor important. ¿Com no podria jo adduir-lo?... La veritat és que no sé en quin «concepte» escric aquestes ratlles per a Ovidi Montllor. Deixem-ho en «concepte d'amic». Que no és això: més que d'«amic», per coincidències profundes. No cal dir quines. 

JOAN FUSTER