Ernest Contreras

Aquest text es pot llegir al llibret del disc "A ALCOI" :

 De vegades, se'ns parla de la terra. Se'ns parla de la terra posant, en les paraules, tota la força del sentiment vertader, fins i tot la passió més estremosa. Gairebé sempre, aqueixes paraules apassionades es refereixen, encara més que a la terra, a d’altres coses prou menys concretes: el paisatge i la seva emoció estética, posem per cas, també a qualsevol cocktail de slogans publicitaris i abstraccions metafísiques. Paraules que ens parlen de la terra, potser, però mai des de la terra, mai devers la terra. Es dirien fantasmes que tan sols aparenten el sentiment de la terra, igual que s'aparenten, sovint, d’altres sentiments prestigiosos i molt respectables, com podrien ser els que ens empenyen a la recerca de la dignitat humana, de la benaurança, de la llibertat inclús. Amb tot, el sentiment de la terra existeix i, de vegades, es manifesta. 
Cal aclarir que la terra, el significat que el mot portador ens lliura i el que pel seu mitjà lliurem, és una realitat molt complexa i fins i tot contradictòria? I cal també afegir que ho és precisament perquè constitueix una realitat humana, la qual, a més, aglutina moltes altres realitats humanes? Així i tot, jo gosaria dir-vos ara que, segons el meu entendre, un turó on ningú no pujarà per a mirar la llunyania, o una vinya et raïm de la qual no farà part d'una verema, o el romani que ningú no olorarà al barranc, tan sols tenen relació amb la terra pel seu buit de terra, de la mateixa manera que la mort i l’esclavitud es relacionen amb la vida i la llibertat: farciments llingüístics per a nomenar al no-res. Existeix, sense dubte, el sentiment de la terra. Però aquest sentiment de la terra acostuma a produir uns comportaments una mica curiosos, estranys. El primer dels quals, i potser el més sorprenent, és el que es manifesta per la inversió de les mesures del sentiment i del seu objecte, com si ambdós extrems de la relació causal hagueren donat de banda totes les regles de la lògica ortodoxa, forçats per una nova llei compensatòria: quant més se sent el comú destí de l'home i quant més guanya en universalitat, més es localitzen i es limiten les referències terrenals del sentiment. L’indret, el poble, tenen aleshores un profund caràcter representatiu, simbòlic, totalitzador.
Penso que aquest és el cas -concret, viu i fins i tot significatiu- d'Ovidi Montllor. Tinc per a mi que l’Ovidi és un gran sentimental, un sentimental de debò. Per a ell, els motius cordials -sense ser excloents- en tenen prioritat davant de qualsevol altre tipus de motius. Sols que tot això diu ben poc, o no diu gens, si no es concreta la mena de sentiment que li dirigeix. Perquè de sentiments, com és sabut, n'hi ha un grapat i d'un grapat de menes: bons i dolents, dolços i agres, tebis i apassionats, humans i bestials, i això sense parlar de les aliatges, barreges i mestissatges que d’entre ells es produei- xen. Cal aclarir, doncs, que tinc a l’Ovidi per un gran sentimental terrenal, perquè el sentiment que al seu dintre preval, condicionant i encapçalant tots els altres, és el sentiment de la terra.
L'Ovidi és un home del poble, dit en el sentit més ample. Dient-ho de manera més particular, ho és d'aquest poble concret que es diu Alcoi. Un poble problemàtic, lluitador, irònic o enrabiat segons bufi el vent de la història, gairebé aïllat entre muntanyes i barrancs, sol.licitat per molt antigues tradicions i per totes les noves rebel.lies fet per l'esforç constant. Com a alcoià, com a fill del seu poble, l'Ovidi és "un de tants”, per a dir-ho amb el mateix títol d'un llibre seu de poemes -o disc de cançons, tant se val. Per això, el seu registre sentimental és un regístre ample i força contradictori. No cal escoltar amb massa atenció les seves manifestacions per a adonar-se de la coexistència, més o menys pacífica, de l’home que estima i de l’home que emprenya, d'aquell que s'enfonsa de vegades en la nostàlgia i de l'altre que enlaira amb la seva veu les ànsies más col.lectives, els somnis més comuns i solidaris. La vida i el quefer s'han emportat l'Ovidi una mica lluny d'Alcoi, han tancat més l’ús fonètic de la lletra inicial del seu nom i li han donat un lloc, dificil i compromés, dentre els homes que pretenen fondre, en una mateixa veu, les aspiracions de tothom i les seves, d’infantar una poètica al mateix temps lírica i èpica, capaç de despullar els sentiments personals davant els ulls de la col.lectivitat, d'un costat, i capaç, d'altre, de personalitzar els sentiments de la col.lectivitat assumint-los com a propis que ho són. Un empenyorament arriscat, perillós per més d'un motiu. D'entre ells, encara que no el més greu, el del rebuig social de tot producte, inclosos els artístics, que no compleix 1es regles per el consum intensiu: facilitat d'assimilació per l'aproximació al nivell standard, simplicitat i reiteració dels seus trets diguem-ne distintius, amagament del propi ser darrera de l’imatge del producte, tots aquells requisits, a la fi, que, al món específic de l’activitat artística, conformen això que s'anomena “estil”, personalitat i tota la resta. 
Si l’Ovidi ha defugit el perill, si està defugint-lo, és perquè -em sembla- se sent alcoià, perquè està dominat pel sentiment de la terra i perquè, lúcidament, ha acceptat aquesta veritat seva elemental i complexa al mateix temps. No vull dir que la raó del seu temperament proteic siga el fet d'haver nascut a Alcoi, -el que podria no haver esdevingut mai, tan sols tenint en compte la hipòtesi d'una més forta inquietud viatgera dels seus parents- sinó que es “sent” alcoià, un home amb arrels, identificat amb d’altres homes concrets que habiten un indret concret. Amb el seus, semblants coneguts o tan sols recordats vagament, amb els seus gests mudancers i els seus canvis d'humor, amb les seves ingenuïtats i els seus odis, les seues violències i les seues mansuetuds, potser obligades amdues. Els sentiments son ineludibles i tant sols un suïcida o un mentider pot negar la seva realitat. Per eixemple: a Alcoi, com a qualsevol altre veinat, un hom sent diversament segons que estigui treballant al peu del teler o reclamant, a la seva manera, un sou més digne, o bé, i també a la seva manera, acaronant unes galtes estimades i tota la resta entre els pins de la Font Roja.
Anys enrera, l’Ovidi se'n va anar d'Alcoi. A Barcelona, el seu nou poble -de veres, nou?- va trobar el que cercava, una mica més de treball i la possibilitat d'anar desenvolupant el quefér específic pel que ara, ací a baix i enllà, li coneixem. Tanmateix, el sentiment de la terra, va anar-se'n amb ell. Avui, potser sense que el seu pudor no ho gosi reconèixer, segueix amb ell, dictant-li totes i cada una de les seves paraules, incloses les paraules triades d'altres veus generoses i amigues. I no hi és tan sols quan recorda a Teresa, la pobra boja que va sortir de la guerra amb la raó trencada i el cor sencer, o quan somnia barrejar la seva pols amb la pols dels mil.lenaris, avantpassats que poblaren el barranc del Cinc, o quan –si li deixen, i és clar- resa la lletania dels misteris alcoians: ximeneres, telers, festes on sempre perden els moros i guanyen els cristians, campanar... De vegades, la terra és gairebé sols una tonada o un ritme populars, o un tret llingüístic, o una simple referència. Però, sempre, hi és la imatge del seu poble, de la seva terra, dels seus homes- homes treballats per la vida i per d'altres homes- que s'aboca, irònic o rebel, decidit o acoquinat, trist o desesperat, a la veu de l’Ovidi, el mateix quan recrea les ànsies i les nostàlgies de l’exili que quan dibuixa el perfil de l'explotació, el mateix quan recita el retrobament entre la terra i l'amor, que quan converteix en profecia la burla d'alguns comportaments burgesos o transmet, sense eufemismes, les reivindicacions més universals de tota la història. 
Jo no sóc pas d'Alcoi. Però, pel que conec d'Alcoi i de l'Ovidi, penso que és una molt bona sort l'Ovidi nasqués a Alcoi. I que siga un sentimental de debò. I que el seu sentiment fonamental siga el sentiment de la terra. Una terra, tanmateix, malauradament aliena.

ERNEST CONTRERAS